Status             Fa   Ar   Tu   Ku   En   De   Sv   It   Fr   Sp   Ca   Ru  
    [I]     [II]     [III]     [IV]

El món després de l'onze de setembre
IV. Després d'Afganistan



Afganistan: guerra o terrorisme aeri?

No hi ha cap guerra a Afganistan. La guerra requereix lògicament de com a mínim dos bàndols. Ço que actualment hi ha és el bombardeig nord-americà d'Afganistan. En aquesta tàctica descoberta de l'única superpotència del món i de l'autodesignat xèrif internacional, el terror i la intimidació d'escala massiva han substituït formalment la guerra. Després de Vietnam, s'ha decidit que la societat americana no pot assistir a la visió de gaires més soldats que retornen en sacs negres d'exòtics camps de batalla. El preu d'aquesta determinació ara l'han de pagar els civils malaurats d'aquell castigat país que, en les teories compartides pels Dr. Strangelove del Consell de Seguretat Nacional i del Departament d'Estat dels EUA, apareix com el bastió del darrer arxienemic dels EUA i dirigent flamant de l'«Imperi del Mal». Les baixes que l'exèrcit dels EUA evita seran cobertes cent vegades amb civils innocents que amb prou feines sobrevivien en un país típicament pobre i marginal del món. Un dia, és el poble iraquià qui rep; un altre és Iugoslàvia, Líbia o Afganistan. En mig de la foscor, des d'avions a gran alçària que volen fora de l'abast i des de vaixells de guerra i submarins situats en oceans ben allunyats, llencen desenes de milers de tones de bombes i míssils contra la gent i les ciutats. Proclamen que retornaran el país assenyalat «a l'edat de pedra», i tot i així insisteixen que les bombes americanes moralment «intel·ligents» són programades per encertar tan sols al culpable. L'objectiu és intimidar; intimidar tota la societat; governar amb la por—amb la por a la mort i al desplaçament, la por a la destrucció total de tota una economia i una societat civil; fins al punt que la societat es paral·litza i la resistència esdevé impossible. Avui, les tropes terrestres dels EUA són tan sols els gossos que han de retornar la presa sense vida d'entre els casquets i les runes.

Ningú no pot condemnar una declaració de guerra contra els taliban—ni que siga dels EUA i d'Occident. Els taliban s'han d'anar i tan sols se'ls pot treure per la força i per l'acció militar. L'enemistat entre Occident i els taliban és molt preferible a la llur antiga amistat. Ningú no s'interposarà en el camí de l'eliminació d'assassins que foren originalment instal·lats pel propi Occident. Però hi ha una diferència entre la guerra i el terror. Les accions dels EUA i del Regne Unit a Afganistan són terrorisme. El bombardeig de ciutats i àrees residencials s'ha de condemnar i aturar. Els mites inútils del valor militar dels taliban i la història d'Afganistan de fer agenollar superpotències tan sols reforcen i alimenten els mètodes terroristes dels EUA i el Regne Unit. Els mujaidins afganesos eren tan sols una façana per Occident i els EUA en la guerra contra la Unió Soviètica. Els taliban són una banda criminal narcotraficant que fou creada per Occident amb l'ajut de Paquistan i Aràbia Saudita. Els poden desactivar i bandejar en setmanes. Però el terrorisme aeri és més segur, més espectacular, més adient per una superpotència, i més capaç d'ensenyar la gent malcontenta del món una lliçó de les virtuts de l'obediència. Cal que ens oposam a aquests mètodes inhumans.
 

Dels taliban a l'islamisme polític

L'acció dels EUA i del Regne Unit a Afganistan, fins i tot si du a la caiguda dels taliban i a la mort de Bin Laden, no disminuirà l'amenaça del terrorisme islàmic contra Occident; la multiplicarà. Els dirigents occidental són del tot conscients d'això i fins i tot adverteixen públicament els ciutadans. Amb tot, la tria d'Afganistan com a primer teatre de la «revenja» nord-americana per l'atrocitat de l'11 de setembre té dues raons fonamentals.

En primer lloc, encara que els EUA accepte que el terrorisme islàmic i l'odi anti-occidental es nodreix d'un problema polític amb una solució política, no veu cap resposta política única a un atac físic i militar tan gran dins dels EUA com el de l'11 de setembre com a resposta suficient i satisfactòria. El militarisme és part de la ideologia oficial dels EUA i el fonament de la seua identitat com a superpotència. Així, pel govern nord-americà, un atac als EUA tan sols pot rebre una resposta apropiada amb un atac contra qualcú altre, en un altre lloc. Pels EUA tan sols una resposta militar pot «venjar» l'11 de setembre, a banda de les arrels i causes de l'islamisme polític i del terrorisme islàmic. Aquesta acció militar ha d'ésser enorme i ha de representar la «ira i el poder» dels EUA; ha de demostrar implacabilitat. Una gran acció militar, però, requereix un gran teatre. La guerra necessita un camp de batalla. No s'ha triat Afganistan perquè Bin Lade hi siga, al contrari, s'ha triat Bin Laden perquè és a Afganistan. Hi ha molts molts caps del terorisme islàmic com Bin Laden que viuen obertament o clandestina a Iran, Gran Bretanya, França, Egipte, Paquistan, Líban, Palestina, Txetxènia i Bòsnia. La idea que el terorrisme islàmic és una estructura piramidal i una jerarquia definida amb Bin Laden al capdamunt és ridícula. Qui es creu que Khamenei ha treballat sota Bin Laden en aquesta jerarquia terrorista? La clau és Afganistan, una terra que pot ésser l'escenari d'una enorme acció militar. Afganistan és l'únic teatre possible per la «revenja nord-americana» a una escala massiva i temible promesa per l'administració dels EUA. Avui, no hi ha cap objectiu militar així fora d'Afganistan. I fins i tot ací, els dirigents occidentals es queixen de la manca de grans edificis i de grans ponts per destruir.

En segon, com ja vam dir en la tercera part, ço que es decideix amb el conflicte amb els taliban i Bin Laden és la relació i equilibri de poders entre els EUA i Occident i l'islamisme polític. «La llarga guerra contra el terrorisme» és la denominació de codi per un abatiment de l'islamisme polític. Des del punt de mira dels EUA, és una lluita de poder, que tard o d'hora haurà de definir els trets més duradors d'un nou ordre mundial després de la caiguda de la Unió Soviètica. L'islamisme polític, un subproducte de la guerra freda, ha sorgit com a contendent burgès pel poder polític als països de l'Orient Mitjà així com en les comunitats «islàmiques» de les societats occidentals. Aquesta força o bé té el poder o té una important palanca política en regions del món, és a dir, en països importants com a Iran i Paquistan. És un jugador en la lluita pel futur de Palestina i Israel. En les antigues repúbliques soviètiques fa estralls prop de notoris arsenals nuclears. A Occident, gràcies als diners d'Aràbia Saudita, subvencions d'estats locals i la ideologia corrupta del relativisme cultural, recluta els joves de les àrees islàmiques a carretades. Per Occident, aquest islamisme polític ja no és l'eina i el titella que els servien tant bé en la contenció de la Unió Soviètica, en la prevenció de la presa del poder per les esquerres en la revolució anti-monàrquica d'Iran i en la creació de problemes a Arafat i al nacionalisme àrab. Ara, aquesta criatura és més ambiciosa. Té una agenda pròpia. S'ha separat del patrocini occidental. I l'11 de setembre, des del punt de mira dels EUA, l'islamisme polític anà massa lluny. Un atac terrorista d'aquesta escala al cor dels EUA encetava aquesta lluita inevitable pel poder. Aquests fets són moments i etapes essencials d'una lluita de poder entre els EUA (i Occident) i l'islamisme polític. Des del punt de mira dels EUA, és una lluita contra els estats islàmics, els partits islàmics i tot el moviment de l'islamisme polític. Els taliban és el símbol més feble, més vulnerable i més buit del poder de l'islamisme polític a Orient Mitjà i en conseqüència el punt de partida més adient per una lluita de poder profunda. La victòria dels EUA a Afganistan no afecta, ni militarment ni pràctica, els fonaments del poder de l'islamisme polític. Ho saben. Els principals centres de poder són principalment a Iran, Aràbia Saudita i a les organitzacions islàmiques d'Egipte, Líban i Palestina. Aquesta és, però, una lluita de poder, i no una batalla a vida o mort. Afganistan és l'únic escenari, si més no en l'actual marc del món, on podia haver de fet un conflicte militar entre els EUA i l'islamisme polític. És l'únic escenari on «la llarga guerra contra el terrorisme» pot començar amb una acció militar dramàtica i espectacular sense causar un daltabaix total.
 

Aquest és un conflicte polític

«La llarga guerra contra el terrorisme» és de fet una lluita política entre els EUA i l'islamisme polític. Després d'Afganistan, la confrontació serà essencialment política, encara que tots dos bàndols ocasionalment realizen accions militars i terroristes puntuals. L'objectiu dels EUA en aquesta guerra no és eliminar l'islamisme polític. Contràriament a la propaganda cofoia de la facció autodenominada reformista d'Iran, no és la destresa política del senyor Khatami la que ha «salvat Iran del bombardeig». Un atac contra Iran i una campanya de bombardeig contra aquest país no fa part de l'agenda occidental de cap manera. La noció que els EUA entraren en conflictes militars país rere país d'acord amb la llista dels qui considera terroristes és extraordinàriament superficial. L'objectiu dels EUA no és ni eliminar l'islamisme polític ni tan sols enderrocar els governs islàmics, sinó més aviat imposar la seua pròpia hegemonia política i definir les normes del joc. Des del punt de mira dels EUA, el moviment islàmic ha de conèixer els límits. Ha de limitar el seu camp d'acció a la regió, entendre el seu lloc i reconèixer la posició especial dels EUA. No tan sols poden romandre en el poder els governs islàmics, sinó que ta,mbé el terrorisme és encara permissible a condició que les seues víctimes siguen els comunistes i les esquerres d'Iran, Afganistan, Paquistan i Turquia. Però un atac en terra americana és anar massa lluny. Els EUA volen que fer aprendre aquesta lliçó i aquest equilibri a Orient Mitjà.

Aquesta és una lluita de poder i no una confrontació per l'islamisme, el liberalisme, la democràcia occidental, la llibertat, la civilització, la seguretat o el terrorisme. Aquesta és una batalla entre la superpotència dels EUA i un moviment polític regional d'abast mundial, que s'enfronten pel poder a Orient Mitjà. És una lluita per definir les esferes d'influència i l'hegemonia política. Occident no prova d'establir democràcies occidentals a Orient Mitjà. Els EUA, Paquistan, Iran i tot un plegat d'altres reaccionaris de la regió ja es dediquen a imposar un altre règim despòtic i retardatari al poble d'Afganistan. Iran, Aràbia Saudita, Paquistan i els emirats del Golf, els règims més reaccionaris del món actual, es posen obertament o tàcita al costat d'Occident en aquest conflicte. Fins i tot si els governs islàmics cauen, l'alternativa favoritat d'Occident seria una dreta local i regional i partits reaccionaris, juntes militars i estats policials.
 

Els EUA no fan la història

Però Occident no determina el futur. L'actual política i actuacions dels EUA inevitablement sacsejaran el marc polític d'Orient Mitjà, però altres forces determinaran les relacions alternatives que li donaran forma. Sens dubte, la confrontació entre Occident i l'islamisme polític afeblirà el moviment islàmic, els partits islàmics i els governs islàmics. Però aquesta confrontació no té lloc en un escenari buit. Orient Mitjà, com Occident, és l'escenari d'una confrontació entre moviments socials que existien abans del conflicte entre les burgesies occidentals i l'islamisme polític i que han donat forma als desenvolupaments polítics de totes les societats. El conflicte d'Occident amb l'islamisme polític, malgrat la seua importància, no és el motor i la força motriu de la història. Al contrari, es troba dins aquesta història que el defineix. El conflicte pel nou ordre mundial té actors més importants. Les classes socials i els llurs moviments polítics, ja siga a Occident o a Orient Mitjà, s'enfronten pel futur polític, econòmic i cultural del món. Són aquests moviments qui determinaran el curs finals d'aquests esdeveniments, amb independència dels designis i reivindicacions actuals dels estadistes occidentals i dels dirigents de l'islamisme polític.

Pel que fa a Orient Mitjà, fins i tot si les intencions occidentals són una simple retirada marginal de l'islamisme polític i la definició d'un nou marc de coexistència, els moviments seculars, socialistes i progressius, de la regió avançaran en aquestes noves condicions. Per exemple, en la meua opinió, l'islamisme polític serà enderrocat a Iran, no perquè Occident es pose aquest objectiu, sinó contràriament perquè el poble d'Iran i el moviment comunista obrer al capdavant enderroque la República Islàmica. La derrota de la República Islàmica serà el cop més fort a l'islamisme polític. Si la resolució de la qüestió palestina és la precondició per eliminar les fonts polítiques, intel·lectuals i culturals del creixement de l'islamisme polític, la derrota de la República Islàmica d'Iran és una precondició per esclafar l'islamisme polític com a moviment que aspira al poder polític a Orient Mitjà. Sense la República Islàmica d'Iran, l'islamisme polític esdevindrà una oposició margina i estèril a Orient Mitjà.

Mansur Hekmat

Sèrie de quatre escrits de Mansur Hekmat, redactats en farsi.


Translation: Marxsists Internet Archive - Català - Jaume Lopez
hekmat.public-archive.net #2000ca