El món després de l'onze de setembre
III. El declivi de l'islamisme polític
Fora dels dos pols reaccionaris oposats d'avui—el
militarisme dels EUA i dels govern occidentals d'una banda i el camp
de l'islamisme polític i dels grups terroristes islàmics
de l'altre—el clima prevalent per la majoria dels
humanitaristes del món i dels amants de la pau és
d'aprensió i alarma. És un clima de desesperança.
Tothom es preocupa pel deteriorament de la situació—l'escalada
d'una boja cursa terrorista, l'assassinat i fugida de centenars de
milers d'afganesos innocents, els atacs químics i biològics
a occident, una erupció política a Palestina, el
traspàs de sota mà de bombes atòmiques a mans
d'aventurers polítics, fanàtics religiosos i criminals
internacionals, «la nova guerra dels EUA» i una nova fase
del vessament de sang mundial a una escala de la qual tan sols els
EUA han sigut i són capaços. Les consignes i les
protestes de la gent decent del món s'ha centrat principalment
en el manteniment de l'status quo (aturar l'atac dels EUA contra
Afganistan i retornar a la situació d'abans de l'11 de
setembre). Aquesta és una humanitat que no té cap
esperança d'un futur millor. Com a màxim, crida a la
calma. Vol evitar bombes, guerra i violència. Una humanitat
que malgrat la seua imatge quotidiana innocent, victimista i dòcil
sap la natura brutal i oiosa dels monstres que han iniciat aquesta
guerra—l'islamisme polític i el militarisme
nord-americà. Una humanitat que simplement vol evitar la
propera catàstrofe a tot preu. La política dominant en
l'ampli espectre de forces que s'oposen a la guerra (i això
inclou les recialles dels grups de l'esquerra marginal d'Europa, que
abans de l'11 de setembre, no haurien acceptat res inferior a la
«revolució mundial») és cridar a la calma,
prova d'aturar la tendència actual i retornar a abans de l'11
de setembre. El pacifisme és la tendència dominant en
el moviment de resistència. I aquesta és una política
extremadament perjudicial que no sols no evitar els propers desastres
i les seues conseqüències, sinó que en realitat
garanteix que tinguen lloc.
La política pacifista i concentrar-se en els
aspectes militars i armats de la confrontació i la conseqüent
violència física és perjudicial perquè
provoca una paràlisi política en la gent. La condició
per evitar aquesta cursa terrorista i aquesta onada d'explosions,
destrucció i assassinat de masses que ens tenen preparat és
la intervenció popular a Europa, Amèrica, Orient Mitjà
i l'anomenat Tercer Món en els processos polítics reals
que hi ha rere aquests fets—una participació fonamentada
en una agenda activa i positiva. Si això passa, el futur no ha
d'ésser magre.
Cal descobrir aquestes tendències i fets
polítics per sota la propaganda de guerra.
Rera la propaganda oficial: terrorisme i islamisme polític
No crec que ningú, ni tan sols a l'exèrcit
nord-americà, crega la història que l'atrocitat de l'11
de setembre fou obra d'un grup fanàtic que obeïa ordre
d'un cert Osama Bin Laden a Afganistan que té una enemistat
personal i cega envers els EUA, la «democràcia» i
el «way of life» americà. Els mitjans occidentals
insisteixen que aquest incident no era «obra de musulmans»
i que no ha sorgit dels «ensenyaments de l'Alcorà».
Periodistes assenyats tenen cura de no fer cap referència a
Israel i a la qüestió palestina. Diuen que lligar la
qüestió palestina a aquest atac terrorista suposaria
concedir que aquesta acció ha sigut un instrument per fer que
Occident pose atenció en la qüestió palestina.
En conseqüència, per comptes d'islamisme
polític i Israel, ens assenyalen Bin Laden i Afganistan. La
guerra dels EUA amb el Taliban a Afganistan és un fet
important amb conseqüències duradores per la regió
i el món. Aquesta guerra afectarà decididament el futur
de l'islamisme polític i fins i tot de la qüestió
palestina. No té res a veure, però, amb la captura i el
càstic dels autors de l'11 de setembre i augmentarà més
encara la possibilitat d'accions terroristes contra Occident (hi
tornaré més tard a això).
El terrorisme islàmic és un fet dels
nostres dies. Aquest terrorisme és un dels principals pil·lars
de l'estratègia de l'islamisme polític. L'islamisme
polític és un moviment reaccionari regional, i ara
mundial, que és nodrit per la injustícia històrica
d'Occident i d'Israel envers els àrabs i especialment el poble
de Palestina. La manca d'estat dels palestins i l'opressió del
poble palestí per Israel i els seus aliats occidentals són
una causa principal de l'odi a Occident i als EUA a l'Orient Mitjà.
Encara més important és el fet que la qüestió
palestina i el suport inquebrantable dels EUA i d'Occident a Israel
contra els àrabs durant i després de la guerra freda
han creat una profunda sima econòmica, cultural i psicològica
entre el poble d'Orient Mitjà i d'Occident. Però la
capacitat de l'islamisme polític per desplaçar-se dels
marges de les societats de l'Orient Mitjà al centre i de
capitalitzar aquest malcontentament per a la seua lluita pel poder
polític es deu directament a Occident i als EUA. L'islamisme
polític com a moviment criminal amb una base de poder àmplia
és creació d'Occident i els EUA. Han creat aquest
monstre i l'han alliberat davant el poble de l'Orient Mitjà i
ara del món. L'islamisme polític fou l'eina d'Occident
durant la guerra freda contra Rússia i contra els moviments i
revolucions obrers i d'esquerres emergents de molts països de la
regió. Era una forma d'evitar que les esquerres prenguessen el
poder en la regió després que els governs nacionalistes
arribassen a un impàs durant els anys 70 i 80. La qüestió
palestina i l'existència de governs islàmics a Orient
Mitjà són els pil·lars i fonaments del
terrorisme islàmic. Qualsevol política popular
progressiva i activa ha de començar des d'aquest propi punt:
1) Resoldre la qüestió palestina. Cal
resoldre aquest problema històric. El poble palestí ha
de tindre el llur propi estat independent. Hem de forçar els
governs occidentals i els EUA a posar fi al llur suport unilateral a
Israel. Cal obligar Israel a acceptar la pau i la independència
palestina. La resolució de la qüestió palestina és
l'element més important per fer front a l'islamisme polític
i al terrorisme islàmic i és un dels principals
aspectes d'una agenda progressiva i activa en la situació
actual.
2) Occident ha de posar fi al seu suport reaccionari
a governs islàmics i retardataris i als diversos partits del
moviment islàmic d'Orient Mitjà. Sense el suport
occidental, el règim islàmic d'Iran mai no hauria
arribat al poder o hi hauria romàs.. Sense el suport
d'Occident, l'assortiment de xeics d'Aràbia Saudita i dels
grans i petits emirats no mantindria el seu govern brutal i
reaccionari i el seu sistema d'esclavatge. Sense el suport
d'Occident, no tan sols els taliban sinó tampoc els grups
anteriors de mujaidins musulmans no haurien pogut transformar
Afganistan en una immensa tragèdia humana. Si el suport
militar, diplomàtic i polític d'Occident als moviments
islàmics hagués de finalitzar, la gent de la regió
enderrocaria ràpidament aquests governs. La reivindicació
de l'enderrocament dels governs islàmics i evitar tractes
entre els governs occidentals i els EUA i aquests governs
reaccionaris han d'ésser un altre aspecte important de la
plataforma anti-terrorista de qualsevol moviment progressiu i
popular.
3) Cal posar fi a les sancions econòmiques
contra el poble d'Irac. El patiment del poble d'Irac l'ha transformat
en la segona qüestió palestina en les ments de la gent de
la regió. És una prova vivent del terrorisme occidental
i nord-americà a Orient Mitjà. Les sancions econòmiques
han contribuït a perpetuar el govern iraquià reaccionari
i han allunyat el poble d'Irac de la política per dedicar-se a
una batalla diària per la supervivència física.
La lluita per la fi de les sancions econòmiques contra Irac és
un altre element vital d'una plataforma progressiva contra el
terrorisme islàmic.
4) Hem de defensar activament el secularisme en els
països de població musulmana i en les comunitats
islàmiques dels propis països occidentals. La idea
vergonyosa d'un relativisme cultural (deixar la gent a mercès
de la «llur pròpia cultura») i la renúncia
sistemàtica i teoritzada a defensar els drets humans i civils
de les persones, especialment de les dones, en aquests països i
comunitats, han deixat mà lliure a l'islamisme polític
per intimidar i provocar el jovent. Els drets humans i civils
universals han d'ésser el patró i qualsevol compromís
amb la religió i el domini religiós reaccionari en
detriment dels drets humans ha d'ésser condemnat.
El terrorisme islàmic és una realitat.
El terrorisme no és l'obra dels musulmans, però és
la política oficial del moviment islàmic. És un
moviment creat per Occident en el context de la guerra freda i en mig
d'una confrontació anti-comunista amb els obrers i amants de
la llibertat d'Orient Mitjà. És un moviment feble i
fràgil. No gaudeix de cap suport moral i polític seriós
en els principals països de la regió. Es troba fora de
les realitats socials de la regió. Sense el suport d'Occident,
l'islamisme polític seria derrotat pel socialisme i el
secularisme a la regió. A Iran, que com Palestina és un
dels principals escenaris on el destí de l'islamisme polític
serà segellat, l'abandonament i la caiguda de l'islamisme
polític ja ha començat.
A la propera part
La guerra dels EUA a la regió, que ha
començada a Afganistan no és una guerra contra el
terrorisme, ja que no tan sols no segueix cap de les condicions
necessàries per combatre el terrorisme (a les quals m'hi he
referit abans), sinó que fins i tot es basa en sectors del
propi moviment islàmic. Amb tot, en la meua opinió, els
EUA han entrat en confrontació amb l'islamisme polític.
Aquesta és una lluita de poder. Aquest conflicte durà
lògicament a l'afebliment de l'islamisme polític. Però
l'objectiu d'Occident no és l'eliminació de l'islamisme
polític. Més aviat cerca d'afeblir-lo, domar-lo i
retornar-lo als seus rengles per tal de crear un nou equilibri. La
guerra a Afganistan és per redefinir la relació
d'Occident amb l'islamisme polític. Hem de trencar aquest marc
i ofegar aquesta nova aliança reaccionària. Hem de
seguir la nostra pròpia polític independent per lliurar
la regió d'aquesta força reaccionària d'una
forma molt més rigorosa sota les noves condicions.
- La posició pacifista no veu aquest nou
conflicte entre Occident i l'islamisme polític, no reconeix la
seua importància pel poble d'Orient Mitjà que ha sigut
víctima d'aquest moviment reaccionari ni pels desenvolupaments
polítics posteriors. Els rengles pacifistes defugen la llur
responsabilitat davant aquestes realitats. Hem de dur a terme la
nostra crítica d'aquesta posició pacifista i prudent en
el moviment popular contra el terrorisme i el militarisme.
- Degut a les dimensions mundials i històriques
d'aquesta confrontació, els trets ideològics i
psicològics del poble mundial d'avui, particularment a
Occident, són ben diferents del període d'atac contra
Irac i àdhuc contra Iugoslàvia. Amb la participació
popular massiva en les lluites polítiques i civils, el
militarisme dels EUA sortirà d'aquest conflicte políticament
afeblit. Amb la intervenció activa de les forces progressives,
el conflicte actual que en si tracta d'aspectes del nou ordre mundial
posterior a la caiguda de la Unió Soviètica, es pot
convertir en una crítica massiva de tota aquesta noció,
una revisió de l'estatus de superpotència dels EUA i la
seua intimidació militar continuada del món. Des del
punt de mira de la llibertat i la igualtat, això és un
debat molt més important que el futur de l'islamisme polític.
Mansur Hekmat
Sèrie de quatre escrits de Mansur Hekmat, redactats en farsi.
Translation: Marxsists Internet Archive - Català - Jaume Lopez
hekmat.public-archive.net #2020ca
|