Islam, drets dels infants, i l'Hijabgate de Rah-e-Kargar
En defensa de la prohibició del vel islàmic per les nenes
S'han publicat recentment a Estocolm dos
pamflets contra la Campanya Internacional en Defensa dels Drets
de les Dones a Iran (CIDDDI) i el Comitè Suec del Partit
Obrer Comunista d'Iran. El to de tots dos pamflets és
extremadament hostil. Tenen el mateix contingut i la mateixa
orientació, i potser són fins i tot de la mateixa
ploma. El primer el signa el consell editoral de la «Revista
Sueca (?) de Dones i Fonamentalisme», mentre que el segon
el signa directament Rah-e-Kargar (Organització Obrera
Revolucionària d'Iran). Els pamflets demanen una resposta
ràpida i seriosa.
Ço que ha provocat als autors dels dos
pamflets és aparentment el nostre suport a la prohibició
del vel islàmic per les nenes. Protesten que «això
va contra la llibertat d'elecció d'indumentària»
dels musulmans. Que és una negació dels «drets
democràtics de les minories». Diuen que aquesta
reivindicació és «racista» i «feixista»
i que recorda els mètodes de «Pol Pot» i «el
xa Reza». Ens denuncien per recòrrer a «l'estat,
la llei i la policia». Diuen que volem treure el vel del
cap de les dones per la força; diuen que hem dividit la
gent entre «la nació de l'Islam i els seus enemics»,
i que iniciam una nova «croada». Però aquestes
són tan sols qualques de les llurs acusacions més
toves. Hi ha també acusacions que, en qualsevol societat
on la reputació i la dignitat dels ciutadans són
respectades i on les «minories» no són
deixades a mercès de la «llur pròpia»
cultura i tradicions islàmiques i orientals, donaria lloc
a un cas per difamació i se'ls duria a «l'estat, la
llei i la policia».
Les nostres diferències quant als drets
inviolables dels infants i la qüestió de l'opressió
i el menyspreu per les dones en les famílies dominades per
l'Islam són certament importants i seriosa i cal
explicar-les i insistir-hi d'una forma clara i raonada. Hi anirem
més endavant. La histèria dels pamflets, però,
no la causen les diferències teòriques quant a
aquests temes. És més aviat deguda a que se
n'adonen que una vegada més s'hi han ficat de peus a la
galleda. De la mateixa forma que fa uns anys quan donaren suport
a l'expulsió dels afganesos d'Iran (abans de la caiguda de
la Unió Soviètica i del bateig democràtic
dels nostres nobles amics, quan el llur camp estimat era en
guerra amb els musulmans afganesos, i la democràcia es
considerava encara una fruita prohibida pels afganesos). Ara
l'enrenou el provoca una trobada que han convocada amb la
intenció de posar els comunistes a lloc i contrarestar
l'atenció pública massiva a les posicions d'Asrin
Muhammadi i de la CIDDDI quan a l'Islam i els drets dels infants.
Però, com mostren els llurs propis pamflets, no
s'esperaven que la trobada fos assumida de forma tant unànime
pels musulmans, i, és clar, els «fonamentalistes»,
i els apassionats crits d'Allah o Akbar i les aclamacions
islàmiques en les files dels llurs partidaris. Amb el
temps s'han adonat que, en general, n'han sortit malparats. No
volien semblar tan islàmics. No tenien la intenció
que la llur «línia de demarcació» amb
els islamistes s'esborràs tan fàcilment. La
islamofília hauria sigut útil (tot i que fins i tot
en aquest cas amb dubtes) per un «partit germà»
que tractàs amb una població immigrant en la qual
l'Islam hi tingués una influència. Però és
una desgràcia i un escàndol polític per una
organització que tracta principalment amb immigrants
iranians més urbans, profundament anti-religiosos, i, com
diuen els pamflets, «dandis». Una organització
que vulga provar, una vegada més, de dividir l'Islam i el
moviment islàmic en bo i roí, moderat i
fonamentalista, verinós i comestible, amigable i
no-amigable, declara públicament la seua pròpia
fallida política, especialment si tothom sap que la pròpia
organització és tan sols una espurna del mateix
antic foc del moviment social i de la tradició política
que era present a la societat iraniana amb el pro-khomeinista
partit Tudeh i la Majoria. Això ha resultat un gran
escàndol per aquests amics. És el llur «islam-gate»
i «hijab-gate». Ara se n'han adonat i proven de
rentar-ho en mig del soroll. Proven de disculpar l'esborronador
suport dels musulmans en les llurs posicions i idees en culpar-ne
el nostre «esquerranisme» i «fonamentalisme»
anti-islàmic. Si no fos pel pol-potisme i el reza-khanisme
del Partit Obrer Comunista, aleshores els musulmans
fonamentalistes no serien capaços d'assumir una posició
dretanosa i es refugiaren en la democràcia, i, així,
esborrarien la llur línia de demarcació amb
Rah-e-Kargar i les Dones Sueques oposades al fonamentalisme! Una
intel·ligent però inútil excusa.
Ocupam-nos dels punts claus d'aquest argument un per un.
Els drets dels infants i l'hijab islàmic
Mai no hem dit res de «treure el vel dels
caps de les dones», i de cridar-hi a «la policia».
El Programa del Partit Obrer Comunista defensa clarament la
llibertat d'indumentària. Però el nostre programa
també demana la protecció dels infants contra les
transgressions de la religió i de les sectes religioses
dels llurs drets. És més, el nostre programa
considera una ofensa impedir els infants del gaudi dels llurs
drets socials i civils com l'educació, l'oci, i la
participació en activitats socials específiques
dels infants. La qüestió de la llibertat
d'indumentària afecta els adults, és a dir, els
qui, si més no formalment i legal, tenen el dret de triar
i poden assumir les conseqüències de la llur
elecció—fins i tot encara que el-dret-d'escollir
d'una dona adulta familitaritzada amb l'amenaça del
ganivet islàmic o de la gerra islàmica d'àcid
a la cara és tant formal com ho poden ésser les
coses formals. L'argument de la llibertat d'indumentària
no diu res dels drets dels infants o de la noia petita o
adolescent que viu en una família islàmica sota la
custòdia dels seus pares. Els nostres benvolguts genis
declaren que la distinció entre l'infant i l'adult «no
hi treu cap en aquesta qüestió»! Bé,
però hi treu cap.
Diem que posar un vel en el cap de nenes i
adolescents que no han arribat a l'edat legal s'hauria de
prohibir per llei, perquè és la imposició
d'una certa indumentària en la nena pels seguidors d'una
determinada secta religiosa. Passa que la defensa dels drets
civils de la nena i el dret de la nena a triar (no gens absolut
en si) requereix que aqueta imposició siga legalment
evitada. La nena no té religió, tradició ni
prejudicis. No s'ha unit a cap secta religiosa. És un nou
ésser humà que, per accident i indiferentment a la
seua voluntat ha nascut en una família amb una religió,
tradició i prejudicis específics. És de fet
la tasca de la societat neutralitzar els efectes negatius
d'aquesta loteria cega. La societat és obligada a fornir
condicions de vida justes i iguals pels infants, pel llur
creixement i desenvolupament, i per la llur participació
activa en la vida social. Qualsevol que prove de bloquejar la
vida social normal d'un infant, de la mateixa forma que els qui
volen vuolar físicament un infant d'acord amb la llur
pròpia cultura, religió, o complexos personals o
col·lectius, s'hauria de trobar amb la ferma barrera de la
llei i la reacció seriosa de la societat. Cap nena de nou
anys no tria casar-se, mutilar-se sexualment, servir de criada i
de cuinera pels membres masculins de la família, i ésser
privada d'exercici, educació i lleure. La nena creix en la
família i en la societat d'acord amb costums, tradicions i
regulacions establertes, i automàticament aprén a
acceptar aquestes idees i costums com a normes de vida. Parla de
la tria del vel islàmic per la pròpia nena és
un acudit ridícul. Qualsevol qui presente l'acció
de posar un vel a una nena de bressola com la seua pròpia
«tria democràtica» o bé de l'espai
exterior, o és un hipòcrita que no mereix de
participar en la discussió dels drets dels infants i de la
lluita contra la discriminació. La condició per
defensar qualsevol forma de llibertat de l'infant per
experimentar la vida, la condició per defensar el dret de
l'infant a triar, és per damunt de tot, evitar aquestes
imposicions automàtiques i comunes. Qualsevol qui pense
que pel que fa al vel «no hi ha cap diferència»
entre infant i adult, hauria, abans d'esdevindre membre de cap
consell editorial o de cap Comitè Escandinau de cap
organització, de fer urgentment quelcom contra el seu
propi endarreriment i ignorància quant als aspectes bàsics
de la qüestió que s'hi discuteix.
Quan aquesta gent parla de la «infracció
dels drets democràtics», però, no volen dir
dels de la nena, sinó dels dels pares. Que la prohibició
del vel islàmic per la nena i l'adolescent infringeix els
«drets democràtics» dels pares? És això
ço que afirmen. Afortunadament la societat humana emergeix
de l'època en la qual la dona i els infants eren
considerats la propietat del patriarca que tenia dret de
matar-los si volia. Ço que aquesta gent anomena dret
democràtic dels pares en aquest context és la resta
dels drets tribals del patriarca, que per sort han sigut vinclats
considerablement en el curs del progrés social i de la
«dandització» de la societat. Certament que
els drets dels pares en relació a l'infant es limiten, i
es condicionen, pels drets universals i legals humans de
l'infant. És la tasca de la llei (el mateix «estat i
policia») de custodiar-ho. Ningú, ni el pare, ni la
mare, ni ningú altre, no té el dret de maltractar o
intimidar l'infant. Ningú no té el dret
d'arrabassar-li la llibertat, d'impedir-li l'accés a una
educació o a participar en esports, o de tindre una vida
social. Ningú no té el dret d'abusar-ne sexualment.
Ningú no té el dret de fer-la treballar. Ningú
no té el dret de maltractar-la físicament, ni tan
sols amb l'aprovació de la «santa xària».
Ningú no té el dret d'impedir-li cap de les
possibilitats que les normes establertes de la societat li
garantesquen com a dret. Aquestes classes de maltractament
infantil no són «dret democràtic» de
ningú. Imposar prohibicions i limitacions de
l'omnipotència tradicional i tribal de pares i marits és
una condició imprescindible perquè la nena gaudesca
dels seus drets humans bàsics. Els nostres demòcrates
a temps parcial ens haurien de prendre simplement la paraula si
és que la societat ha fet un pas endavant en arribar a
aquest punt. És aquest simple fet realment tan difícil
d'entendre?
Però potser el vel islàmic no és
cap forma de maltractament infantil. És això ço
que impliquen. Després de tot el vel islàmic és
«popular»; és «nostre»; pertany a
«immigrants desposseïts»; és part de la
cultura de «nosaltres, els orientals»; és part
de la indumentària dels «anti-imperialistes».
Als racistes tampoc no els hi agrada, i la pròpia ministra
d'immigració sueca, un símbol de la hostilitat als
immigrants, va pel carrer sense vel. Un munt de fems. Si vingués
d'un musulmà «no-fonamentalista», o de qualcú
que pertanyés a la secta mujaidin, aital absurd no seria
cap sorpresa. Però prové de qui es proclamen dones
progressives, i que ens recorden les llurs relacions cordials amb
«veteranes del moviment feminista i anti-racista suec»,
i que no entenen realment la importància del vel islàmic
i el seu impacte devastador en les ments i vides de les nenes i
adolescents? Que hom hauria de començar a explicar-los la
misèria d'una nena que és aïllada i separada,
que no sap per què no la deixen nedar, barrejar-se
lliurament amb els seus companys de classe, ésser activa i
juganera, i, que alhora és completament impotent per
lliurar-se d'aquest malson? Els efectes a llarg termini de la
posició política del partit Tudeh en aquest aspecte
són tan profunds que no encerten amb una posició
alliberada en relació a l'Islam.
La prohibició del vel «obligatori» per les nenes
Aquesta és la consigna positiva d'aquesta
gent en la qüestió del vel islàmic i de les
nenes. S'imaginen que han descoberta una fórmula bona,
efectiva i democràtica. Però la consigna no diu res
ni té el més mínim efecte en el fet de
l'opressió dels infants i especialment de les nenes en
ambients islàmics. Per què? Pensam com s'ha de
posar en pràctica això. Si aquesta fórmula
esdevé la norma social, les úniques nenes exemptes
de dur vel seran les qui puguen provar en un tribunal que els
pares els hi han posat el vel per la força. Mentre l'ús
de la força no es prove no s'ha comès cap acte
il·legal. Quina fórmula miraculosa! Qualsevol de
nena feta de nou anys amb un post-grau en dret, que siga
plenament conscient dels seus drets civils, i, a més
s'haja preparat per ésser expulsada de la família,
i testifique davant un tribunal contra els seus pares musulmans,
i aplegue prou proves que indiquen l'ús de la força
quan li posaren el vel al cap, qui puga fornir promptament els
arguments necessaris contra els advocats defensors dels pares i
critique eloqüentment i refuse la qüestió del
relativisme cultural, podria (donat, és clar, que la
indústria sueca, no es dedicàs, en aquell moment, a
exportar res al «món islàmic») rebre el
permís de no posar-se el vel. On ha de viure aquesta nena
després del judici i què li pot passar en l'autobús
o camí de l'escola, no és un problema que haja
d'ocupar als nostres amics.
Tota la utilitat d'aquesta fórmula sembla
ésser posar en evidència la innocència i la
ignorància dels seus partidaris en relació als
mecanismes reals de la vida real i el problema del maltractament
infantil a la família i a la societat. Hom tan sols pot
assenyalar a aquestes grans ments que el mecanisme de coerció
i imposició en la família és ben arrelat i
camuflat. Ningú no treu la pistola per obligar la nena a
posar-se el vel, perquè la nena no qüestiona la
voluntat ni el desig dels pares. En la seua ment els considera
justificats i s'hi culpa fins i tot quan la maltracten
físicament. Considera la submissió als llurs
desitjos com un deure obvi. És un malson per la nena
molestar els pares i perdre el llur amor o aprovació. És
difícil d'entendre com aquesta gent espera un coratge, que
col·lectivament no són disposats a mostrar en front
dels musulmans, en una nena en front dels pares i de les
autoritats en una família religiosa. Pensàvem que
volien formular una proposta o una política en defensa
dels drets dels infants. Ara ens adonam que, amb la llur
consigna, són les nenes les qui haurien de rescatar
gaiardes Rah-e-Kargar i la «Revista Sueca de Dones i
Fonamentalisme» d'un atzucac polític. Pensau tan
sols quantes nenes en un any es lliuraran del vel islàmic?
Tres, quatre, set, onze? És aquesta la consigna que se
suposa que ha de resoldre el problema d'una generació de
nenes i adolescents oprimides de Suècia? Demanam-los per
què no hi ha la càrrega de la prova, o el deure
d'omplir una queixa, en altres casos similars? Sou disposats a
prohibir tan sols el treball infantil «obligatori», o
el tracte sexual «forçós» dels infants?
O prohibir el maltractament d'una nena tan sols quan s'hi
realitze en contra dels seus desitjos o el casament d'una menor
tan sols si va «contra la seua voluntat»? Anau a
prohibir tan sols la mutilació sexual «forçosa»
de les nenes? No som en el cert quan assumim que en tots aquests
casos si la nena és indiferent o hi dóna
consentiment, o refusa d'omplir una queixa, o renuncia a
queixar-se, no s'ha comès un crim, la vostra
responsabilitat s'exhaureix, la vostra consciència és
clara, i podeu tornar a la vostra reunió editorial sueca i
la del Comitè Escandinau de la vostra organització?
Aquesta consigna és buida i hipòcrita.
És una fórmula dissenyada per evitar la qüestió
i no molestar els musulmans. Posar el vel a les nenes petites és
per definició una imposició religiosa i cultural
d'una determinada secta religiosa. De la mateixa forma que no es
permet als seguidors de la secta de la «Porta del Cel»
de matar els llurs infants abans de suicidar-se per arribar a la
«Nau Nodrissa», no es pot permetre que els membres de
la secta de l'Islam de sotmetre les nenes que arriben al món,
a l'aïllament i l'esclavatge i a les restriccions de les
dones d'acord amb el llur culte. La societat té dret, de
fet té el deure, de defensar els drets d'aquestes nenes
fins i tot quan aquestes són inconscients de què
els hi passa o ho han acceptat voluntàriament. La societat
té el dret d'exigir que aquells patrons que s'han
convertit en normes com a resultat de la il·lustració
i de les justes lluites de nombrosos éssers humans
s'observen també en el cas d'aquestes nenes. No són
simples propietats dels pares. Són membres respectables de
la societat, dotades de determinats drets, i la societat és
responsable de la salvaguarda d'aquests drets. Qui realment vol
evitar la imposició del vel islàmic a les nenes,
qui realment vol que els milers de noies que són víctimes
del vel islàmic avui en siguen alliberades, també
entendrà que el vel islàmic ha d'ésser
prohibit per les neses. Tan sols aquesta reivindicació
suposa un suport real per les noies de famílies
islàmiques. Tan sols aquesta reivindicacion permet a les
famílies que són reàcies al vel islàmic,
però que són forçades per la pressió
dels grups islàmics i de l'atmosfera dominant en el llur
ambient a adoptar-lo, de lliurar-se d'aquesta pressió i
d'actuar més humanament. Tan sols aquesta reivindicació
reforça les mans de les mares que sentiren una vegada la
injustícia i que senten simpatia envers les filles a
protegir-les en la família i a tindre una veu. Tan sols
aquesta reivindicació aïllarà realment els
fanàtics endurits i tancats i els aprofitats de la religió
dels ambients immigrants. Tan sols aquesta reivindicació
suposa la via menys dolorosa i més principada per
alliberar les nenes de la injustícia que se'ls hi fa
patir.
L'home del sac: «la llei i la policia».
Un dels nostres seriosos crims és haver
demanat que la llei evitàs aquesta infracció dels
drets de nenes i adolescents d'ambients islàmics. Hem
demanat que una sèrie de maltractaments i limitacions
infantils fossen legalment prohibides. La llur reacció és
increïble. Això és «recòrrer a la
llei i a la força»! Ens du al «pany i
forrellat»! Criden «Pol Pot!», «el xa
Reza!», «Le Pen»! Com si fos la primera vegada
que senten qualcú que demana un canvi legal i garanties
legals en suport d'un dret i en contra de les seues infraccions.
No és clar si hem d'atribuir la llur oposició a la
intervenció de l'estat en defensa dels infants a una
adopció sobtada de l'anarquisme o del
super-revolucionarisme, o bé a una adhesió al
moviment de desgovernamentalització i d'adoració al
mercat que sembla ésser el pre-requisit per ésser
considerat demòcrata en el món post-soviètic!
Qualcú d'aquesta «moviments feminista i anti-racista
suecs» hauria certament de prendre's la feina d'explicar
als nostres neo-demòcrates que tota la lluita per les
reformes i per l'erradicació de la discriminació és
una lluita per la llei, canviada i millorada, i aplicada. Qualcú
els hi hauria d'explicar que els lluitadors per la igualtat han
passat per moltes lluites de forma que els principis de la
igualtat d'homes i dones, el permís de maternitat, i els
subsidis de desocupació, han sigut inclosos en la
legislació laboral, en benefici, entre d'altres, dels
nostres nobles amics. Qualcú els hi hauria de dir que el
moviment feminista, el moviment dels drets civils als EUA, el
moviment contra l'apartheid, i el moviment ecologista han sigut
tots moviments per canviar la llei i aplicar-la en les llurs
reivindicacions. La llei és el principal focs de la lluita
per reformes socials. Els qui parlen dels drets de la dona i de
la defensa dels infants però declaren d'antuvi que no se
n'ocuparan de les lleis de la terra i que no els hi cal
canviar-les, no se'ls pot prendre seriosament. És clar que
hi ha un nou ordre mundial i els patrocinadors suecs dels nostres
amics no entenen el farsi. Però aquesta és una
pobre excusa per tanta xerrameca. Si repeteixen aquesta idees
«brillants» en suec, si titllen de «Le Pen»
i «Pol Pot» al moviment feminista que demana la
ratificació de les lleis en favor de la dona, si insulten
els sindicats que demanen una prohibició legal del treball
infantil, si injurien la gent jubilada que insisteix en el
control de l'estat i de la llei i de «la policia»
dels llurs estalvis en fons de pensions per tal que no es
malbaraten, aleshores la primera gent que els hi mostraria la
porta serien precisament aquests «moviments feminista i
anti-racista suecs».
No és clar, a més, per què
l'aprovació de cap llei s'ha d'interpretar com tancar la
gent «amb pany i forrellat». Atemorir la gent a la
manera dels mul·làs i repetir, com a papagais, els
insults i mentides de la guerra freda dels governs occidentals
contra els comunistes, per bé que lamentable, no ens
sorprén de part d'aquesta gent. El cert és que la
ratificació de la llei de prohibició del vel
islàmic per les nenes, duria, com totes les altres
regulacions civils, a que la majoria de la gent les seguís
sense gaire més soroll. El resultat d'aital situació
és que moltes nenes de famílies islàmiques
serien lliures d'aquest embolic sense conflictes diaris. Quant a
quines passes s'haurien de prendre en els casos que la llei no se
seguís, s'hi pot discutir més a banda. Aparcar un
cotxe davant de les fonts del departament de bombers dels carrers
també és prohibit i fins ara ningú no ha
sigut arrestat per això ni tan sols a Iran o a Indonèsia.
Anar en moto sense casc també ho prohibeix la llei i cap
sikh no ha considerat com el llegat de Pol Pot i el xa Reza, o un
complot dissenyat per tancar els sikhs a pany i forrellat. El
punt és que amb l'aprovació de la llei, el principi
dels drets de la nena i el fet que la religió és un
afer privat dels pares i que no s'hauria d'imposar a la nena i
infringir els drets civils de la nena es confirma i s'estableix
com a norma social. I, finalment, potser caldria assenyalar que
són els pares els responsable de la violació
d'aquesta llei, i no la nena. La nena que du un vel no comet cap
delicte.
Però quina és
l'alternativa d'aquesta gent? Si la llei no hi ha d'interferir,
aleshores com s'hi pot posar fi al malson de les vides diàries
de noies de famílies islàmiques? La llur resposta
és «diàleg
crític», guiatge, «augment del suport a
les noies de famílies islàmiques» i
«augmentar el poder de les organitzacions i institucions
populars independents». En altres paraules, l'afer s'hauria
de deixar al sector privat i al mecanisme de mercat de les idees.
Caldria exigir més esforços i poder a
organitzacions com el «Diari Suec de Dones i
Fonamentalisme» i a «personalitats televisives ben
conegudes», que saben com «presidir una trobada»,
en el treball contra el creixement del fonamentalisme entre els
immigrants, de la manera que he vist, amb la mobilització
dels musulmans moderats i amb la promoció de l'Islam
tolerant. Alhora, les noies de famílies islàmiques
haurien de tindre paciència i respectar els drets
democràtics d'uns pares creients. Se les informarà
pel conducte adequat del resultat alliberador d'aquestes mesures
mitjançant el meravellós programa televisiu Mosaic.
Veurem després la base «material»
d'aquesta posició. Però pels qui la preocupació
real és la privació d'un grup de la generació
actual d'infants d'aquesta societat dels seus drets humans
aquestes idees són buides i inútils. Els drets de
l'infant s'haurien de garantir pels mateixos mecanismes que tots
els altres drets de la societat. La llei s'hauria de canviat a
favor de l'eliminació de la discriminació de les
noies en les famílies islàmiques. La llei hauria de
protegir les noies de la infracció dels llurs drets per
sectes religioses. La llei hauria d'atorgar el dret d'aquests
membres oblidats de la societat sueca de decidir lliurement de
religió quan arriben a l'edat legal, i mentres cap creença
o ritual religiós, particularment els d'efectes
devastadors, se'ls hi hauria d'imposar. Qualsevol que no siga
disposat a aportar el suport de la llei i de l'estat rera
aquestes víctimes òbvies d'abús de menors i
d'odi a la dona, si no és un demagog, és certament
incapaç de copsar la base del problema.
Minorisme i relativisme cultural
El nucli de la posició dretana islàmica
d'aquesta gent és el concepte de relativisme cultural i la
qüestió de les «minories». Això
caldria tractar-ho amb detall en un altre moment. N'hi ha prou
amb dir que la tesi del relativisme cultural i la combinació
de polítiques i mesures i disposicions governamentals i
no-governamentals basades en aquesta a Occident és un
fenomen profundament racista. El relativisme cultural és
una tapadora per crear un profund apartheid social, legal,
intel·lectual, emocional, geogràfic i civil entre
els habitants d'un país basat en distincions de raça,
etnicitat i religió. El seu resultat és la creació
de petites comunitats tancades i regressives de «minories»
no-europees en el cor d'una «majoria» blanca i
europea.
Cal evitar aquesta tendència. Tots els
suecs són ciutadans amb drets iguals, i haurien de viure
d'acord amb les mateixes lleis i normes socials. A diferència
d'aquests altres, nosaltres no dividim la societat en majories i
minories culturals, religioses, nacionals i racials. Defensam
lleis i llibertats iguals i universals per tota la humanitat, que
haurien d'incloure tothom, amb indiferència del sexe,
raça, etnicitat, etc. No ens consideram com a part de cap
minoria. Les nenes que són al centre de l'actual
controvèrsia no pertanyen a cap minoria. Són
habitants sueques qui haurien d'ésser capaces de gaudir de
tots els drets, llibertats i possibilitats dels quals s'han dotat
els infants com a resultat dels esforços de generacions
successives de persones progressives, il·lustrades i
igualitàries d'aquesta societat.
La controvèrsia del vel islàmic en
si també reflecteix quina mena de gent són els
defensors del relativisme i del minorisme culturals: la burgesia
sueca que considera immigrants i forasters per sempre aliens a la
societat sueca, i s'aplica a la tasca de control·lar-los i
mantindre'ls allunyats del metabolisme social de Suècia
amb el cost més baix possible. El relativisme cultural
segueix intel·lectualment i social els mateixos objectius
que la guetització en relació a l'habitatge i a la
residència. En aquesta banda de l'equació, la falsa
minoria així creada necessita de caps, xeics, monitors i
supervisors—gent de la «llur pròpia»
mena i raça que haurien d'ajudar la societat majoritària
en el govern de la comunitat minoritària, que hauria
d'evitar la tensió i l'aixecament en el camp minoritari, i
d'evitar, des de dins de la comunitat minoritària,
l'esforç cap a una societat integrada i unificada, de
mantindre baixes les expectatives, i de justificar la ideologia
d'apartheid mitjançant la llengua i la cultura de la
comunitat minoritària.
I aquesta és la posició estimada
per la qual malda aquesta gent. Demanen a l'estat «poder i
autoritat». Es preocupen que la religió i els
rituals de la comunitat minoritària i els «drets
democràtics dels pares islàmics» queden
intactes. Creen soroll i mala sang contra la ratificació
de lleis unànims que cerquen de limitar els poders de les
autoritats tradicionals en l'ambient minoritari. Prometen a les
nenes petites de la minoria «més suport».
Envers la minoria, es vanten de connexions i de suport de les
autoritats, de personalitats ben conegudes i de figures
simpatitzants entre la majoria, mentre mostren a les autoritats
majoritàries l'hosanna fervent i l'aprovació del
sector religiós del camp minoritari. Desitgen esdevindre
els gestors interns del món de la minoria. Són gent
qui tenen un peu en tots dos móns; en el centre duen
texans, esdevenen feministes, i afirmen defensar la llibertat
civil en suec, mentre que en la lotalitat es posen els esparracs,
el mocador al cap, i l'aba, i amb el llenguatge del clergue del
poble i dels joves del bazar, titllen la gent que parla de
modernitat de «dandis». Han entès completament
l'ordre del dia, i fan tot el possible per realitzar-la.
L'objectiu és mantindre la comunitat minoritària en
la societat majoritària, i mantindre-la en una quarantena
cultural, política i intel·lectual. L'objectiu és
evitar una atmosfera polaritzada i agitada. L'objectiu és
evitar «el creixement del fonamentalisme entre la segona
generació d'immigrants». L'objectiu és
protegir Suècia del terrorisme islàmic.
Aquesta recepta, malauradament, no és tan
sols perjudicial per les noies de les famílies islàmiques;
també prepara el camí de la reacció islàmica
i del terrorisme. S'ha demostrat una vegada i una altra que
aturar la religiositat i la reacció religiosa no és
possible sense una defensa inequívoca dels valors humans
contra la religió. S'ha demostrat una vegada i una altra
que la prevenció de la barbàrie religiosa no
s'aconsegueix amb subornar-la i provar de donar-li un rostre
humà, sinó amb la lluita contra les creences i
pràtiques religioses reaccionàries. Quin preu
hauria de pagar aquesta gent per adonar-se que l'Islam i la
religió no tenen un aspecte progressiu i aprovable?
Quantes vegades caldrà demostrar que tan sols l'existència
d'una veritable alternativa radical alliberadora pot segar
l'herba de sota els peus de l'islamisme política? És
tan difícil copsar que no és possible amagar la
reacció islàmica i el terrorisme amb la
justificació d'aquest terror ossificat en el marc de la
família, o entendre que el minorisme i la política
del relativisme cultural és un servei inestimable a la
reacció islàmica en fornir-li el mitja social i el
cultural pel seu creixement.
Amb tot, aquesta gent no tenen gaires
oportunitats de jugar el paper d'agent, ja que tracten amb un
ventall d'immigrants que no tan sols no són religiosos,
sinó que són profundament anti-religiosos. El vel
islàmic no és una qüestió que afecte
els immigrants d'Iran. És una comunitat immigrant que té
gran simpatia per l'estil de vida europeu, i que hi ha arribat
precisament amb una abominació per l'islam. La islamofília
pot resultat un negoci polític rendible entre els
immigrants de qualques altres països, però no és
una reivindicació entre aquest grup particular. Alhora,
aquest fet remarca l'important paper que els immigrants iranians
poden jugar en el futur de la societat sueca en forjar el destí
de la reacció islàmica en aquest país.
Aquest grup pot, d'altra banda, servir com a model de modernitat
entre els immigrants dels altres països dits islàmics,
i són més disposats la lluita contra la reacció
islàmica, ja que comprenen, millor que els altres, la
natura de la religió i de l'estat religiós. Poden
ésser per tant la veu de la veritat contra la propaganda
dels islamistes i del cor dels Rah-e Kargar i dels partidaris del
relativisme cultural. El Partit Obrer Comunista a Suècia
fa tot el possible per implicar aquests immigrants en el suport
dels drets dels infants, i en previndre l'expansió de la
reacció islàmica, així com la política
racista de la guetització cultural.
* * *
La qüestió en entredit és de
la més gran importància. La polarització a
la qual ha arribat és profunda i real. Fins a quin punt el
soroll i la demagògia d'aquests grups cobreix el llur
recent escàndol polític resta fora de la qüestió.
Ço que importa és que els defensors de la llibertat
i l'igualitarisme i el secularisme haurien d'enfrontar-se amb
tota la força contra el racisme d'estat en aquestes
societats i les seues tesis i polítiques que constitueix
un apartheid cultural i social, i contra les tendències
reaccionàries, regressives i oportunistes entre els propis
immigrants. El Partit Obrer Comunista s'implica en aquesta lluia.
Defensar els drets de les noies dels mitjans sota influència
islàmica i de les famílies islàmiques és
una part inseparable d'aquesta lluita.
Mansur Hekmat
Text publicat pel Comitè Suec del Partit Obrer Comunista d'Iran.
«Diàleg crític»:
Un terme que s'ha fet famós per designar la política
oficial d'apaivagament adoptada pels estats europeus envers la
República Islàmica d'Iran.
Translation: Marxsists Internet Archive - Català
hekmat.public-archive.net #1035ca
|