La dona en la vida i en la mort De Frederick West a Anthony Kennedy
Un fet horrible colpí Gran Bretanya a
principis de març. En la modesta i història ciutat
de Gloucester, famosa pels seus acollidors cafès i per la
catedral del segle XI, es descobrí una casa que havia
sigut la tomba pels cossos de les víctimes de misteriosos
assassinats que havien tingut lloc en els darrers 25 anys. A
mitjans de març, s'havien recuperat nou cossos de sota el
terra del celler, del jardí del darrera i sota el terra
del bany de la casa del 25 de Cromwell Street, que ara ha rebut
el malnom de la «Casa dels Horrors». La policia
estima que, d'acord amb indicis com el nombre de desaparegudes de
la regió en els darrers anys, la xifra podria elevar-se
fins a 30.
Amb cada cos exhumat, tothom qui té una
persona desapareguda en aquests anys conté l'alé.
Amb cada descoberta esfereïdora, la multitud de reporters,
turistes i de curioses que hi capen afora, amb càmares i
estris de pícnic, es fa més gran. Els veïns
lloguen «vistes» des de les finestres. Tothom—d'acord
amb la llur professió i especialitat—diu quelcom: el
batlle de Gloucester plora la «mort d'una ciutat». Un
report «científic» es fascina amb la
tecnologia de radar dels detectors de mines de l'exèrcit
de la guerra de les Falklands, que ara empra la policia com a
principal eina en les excavacions. Mentre els forenses de la
policia proven d'identificar les víctimes amb proves d'ADN
i reconstruccions facials, els psicòlegs lluiten per
comprendre la ment i la imaginació de l'assassí.
Quina criatura, quin individu malalt i tort podria cometre
aquests crims? Que l'autor ha d'ésser un «malalt»,
és gairebé una assumpció general. Ja que,
com diu el patòleg forense del judici d'un cas similar
dels EUA, com pot l'autor d'aquests «assassinats anormals»
ésser una persona normal?
Frederick West, el propietari i resident de 52
anys de la casa, ha sigut arrestat i acusat d'aquests
assassinats. Nombrosos psico-analistes s'endinsaran sens dubte en
els viaranys de la seua ment i escriuran llibres amb les llurs
assumpcions. Però hi ha un punt que ve i va com a simple
frase en els reports policials i periodístics i que
assenyala la veritat més enllà de l'assassí
i del seu món privat: totes les víctimes
d'aquests crims eren dones.
La qual cosa ens porta a Anthony Kennedy...
A la pàgina 4 del Times del 9 de març,
i, casualment, just al darrera del report de les ferides en
l'amable rostre de Gloucester fetes per l'afer de Cromwell
Street, hi ha un report de les principals esdeveniments recents
de l'Esglèsia d'Anglaterra un exemple dels seus conflictes
interns. L'heroi de la història és el reverend
Anthony Kennedy, vicari de Lutton i Gedney. L'Esglèsia
d'Anglaterra (que trencà amb Roma fa uns 500 anys) a la fi
el 12 de març, dos dècades després de la
decisió del seu Sínode General d'admetre
sacerdotesses, ordenà a desgrat 32 dones pel sacerdoci a
la Catedral de Bristol. Per la opinió pública, i
especialment per les pròpies dones ordenades, això
representa un pas enorme endavant per la igualtat de les dones.
Una d'elles diu, entusiadmada, «tan sols quan som iguals
davant l'Esglèsia podem afirmar ésser iguals davant
Déu».
Ço que sabem del cert, però, és
que en els propers mesos tindrem també unes 1200
sacerdotesses a Gran Bretanya que predicaran des dels púlpits,
al costat dels llurs col·legues homes, de les doctrines
antigues i masclistes de l'esglèsies respecte la dona i el
seu lloc especial davant la Divinitat—és a dir la
traducció divina del seu lloc especial sota les botes de
la societat masclista.
Per la relevància pel que fa a la nostra
discussió, hem de bandejar aquest aspecte, ja que
l'objectiu és introduir el senyor Kennedy.
Com molts altres sacerdots de l'Esglèsia
d'Anglaterra, qualques d'ells retornats en senyal de disgust a
l'empar de l'Esglèsia Catòlica Romana, Kennedy se
sent ultratjat per aquest desenvolupament:
"Les sacerdotesses haurien d'ésser
dutes a la foguera perquè assumeixen poders als quals no
hi tenen dret. En el món mitjaval, això
s'anomenava bruixeria. La forma de tractar les bruixes era
dur-les a la foguera...
La Bíblia és ben clara en
això. Homes i dones són biològicament
idferents. No podem mai ésser iguals. No em puc imaginar
com una dona pot ésser la imatge de Crist. La cirúrgia
no ho farà".
Frederick West, l'assassí, és
infernal. La policia l'allunyarà. Durant anys el seu nom i
fets ens produiran una fiblada en l'espinada. Anthony Kennedy,
però, és celestial. Pot representar-se Crist sense
cap modificació. Els nostres nens el somriuran a l'escola
i el saludaran pel carrer. Ningú no cercarà un cos
a casa seua o un secret paorós a la seua ment. Però
és la mateixa persona. I és el mateix cas.
La ràbia i el convenciment de Kennedy és
la clau per resoldre l'enigma dels assassinats de Gloucester.
Tots dos casos s'haurien d'entendre com a crims de violència
contra la dona; com a defensors i apòlegs de la violència
contra les dones. Aquesta violència no s'arrela en la ment
torta de West i en la religió tronada de Kennedy. Tots dos
tenien prou cap com per triar les víctimes entre els
sectors més indefensos de la societat. La font d'aquesta
violència és un món que, mitjançant
una miríada de lleis grolleres i subtils, de tradicions i
costums, ha definit la dona com a oprimible i de menys valor. Un
món que deliberadament i conscientment, i sovint pels
mitjans més violents, s'interposa en el camí de
l'alliberament de la dona i de la fi del seu estatus oprimit.
No som a l'Edat Mitjana. Som a l'era del
capitalisme. Tot allò que no s'adiu amb el mercat i la
rendibilitat tard o d'hora és agranat. Moltes de les
idees, prejudicis i costums més durs s'han esvaït
davant les necessitats trivials i quotidianes del comerç i
la producció. Així doncs si la violència, la
misogínia i la discriminaci´contra les dones són
encara un fet de la vida de la gent d'avui dia; si malgrat els
poderosos moviments socials per l'alliberament de la dona, preval
l'opressió sexual a tot el món, la raó
d'això cal trobar-la ací, en aquesta època,
en els interessos d'aquest sistema.
Sempre hi haurà crims «malalts».
Però la mena de malaltia que té per víctimes,
en els carrers, en la llar i en els llocs de treball
majoriàtiament dones, ja no és cap malaltia, sinó
el reflex malalt del pensament dominant de la societat.
Mansur Hekmat
Text originalment escrit en farsi en el n. 13 d'«Internacional», l'abril del 1994.
Translation: Marxsists Internet Archive - Català
hekmat.public-archive.net #0710ca
|